Pròleg

Hi ha qui es penja de la frase «jo escric» com si fos una liana de Tarzan per a salvar-se; i, més aviat, forma part de la colla de micos filosos que saliven davant de la macedònia de premis, presentacions literàries i copes pagades. Na Carme Moreno ha agafat la màquina mentre els altres xerren i ha escrit el seu primer recull de contes per a dir-nos que no li fa por el cabdell salvatge de les paraules; que, d’on ve ella, no es brama gaire: es fa. I, d’aquesta manera, encara que totes les històries que conta es relliguin sota el títol de “Per ventura serà demà”, na Carme s’ha plantat en el present amb una carretada de personatges, de l’Àfrica o d’aquí a la cantonada, per a dibuixar-nos, com una Dorothy Parker illenca, la solitud de les parelles, el vestit incòmode de la rutina que no poden desfer ni els ansiolítics, i les trucades de mitjanit que han perdut l’interlocutor. En alguns moments, l’escriptora deixarà que ens confiem en l’exotisme d’un llogaret africà fora de les rutes turístiques, en un bon dinar o en una carícia d’aquelles que salven un món. Però, tard o d’hora, sempre, se sent l’aire feréstec de la trencadissa, com el cant d’un moixó ferit. Una trucada, un cop de porta, una visita ho desballesta tot. L’equilibri no en sap, d’explicar històries. ~ Empro la frase del títol d’aquest recull, que al mateix temps és el d’un dels relats inclosos: “Per ventura serà demà” que una mosquitera, nova de trinca, aconsegueixi protegir-nos de la picada de la por. Escriure és una manera de fer-la fora. ~ Montse Virgili, març de 2016.