"Forat negre"

"Forat negre" (fragment): Entr a primera hora del matí a Agbogbloshie, el forat negre més gran de Ghana. Aquells que coneixen aquest cementiri de deixalles diuen que és una ciutat dins la ciutat. Agbogbloshie està plena de carrerons improvisats, de gent, d’olors intenses. És un indret oblidat, que ningú no vol mirar. No surt a les guies de viatges i deu ser una de les zones del món que conté més varietat d’elements químics per metre quadrat. És el gran cementiri d’escombraries tecnològiques del primer món. Allà, la ¨ciberescombraria¨ arriba per tones, i homes com jo s’encarreguen d’esquarterar les deixalles com si es tractàs d’un porc de matances. A diferència del que passa amb aquest animal, del qual diuen que els occidentals ho aprofiten tot, les deixalles tecnològiques serveixen de poc. No empr cap acorador ni cap altre utensili per a separar els diferents elements. Ho faig tot amb les meves pròpies mans. Són ja dotze els mesos que fa que faig feina aquí; plenes de ferides i de cicatrius han quedat aquestes mans meves, que semblen haver envellit prematurament. De les geleres, per exemple, separ el ferro del plàstic i el classific. Intent vendre després tots els materials per separat. Si tenc un bon dia, i trob coure entre la brutícia, el venc per l’equivalent d’uns dos euros si fa no fa. Sé que, per la resta de materials, ni tan sols em donaran la meitat. -- Fragment del relat "Forat negre", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Contrapunts"

"Contrapunts" (fragment): Vaig obrir la porta de pit en ample perquè necessitava que corregués l’aire per la casa. Havia becat massa temps i quan em vaig aixecar tenia vessa. Havia passat el matí sencer de ruta per les comunitats i el capvespre era el meu moment de descans. Em sentia satisfeta de veure com els projectes de l’ONG avançaven a bon ritme i segons les previsions que manejàvem. Era divendres. Després de molts mesos, aquell divendres era especial. Des que havia arribat a Singida no havia celebrat l’arribada del divendres perquè per a mi no era l’inici o l’acabament d’alguna cosa. Amb això no vull dir que no estigués bé al poble. Quan vaig arribar del nord volia un canvi i ho havia aconseguit. A Singida, però, em faltaven algunes coses. He de dir que odiava els ¨muzungus¨ que tenien supèrbia envers la resta del món. El cert, però, és que de vegades enyorava la companyia d’un ¨muzungu¨ com jo. Era l’única dona blanca del poble i això ho vaig notar sobretot a la meva arribada al poble. Els africans de l’ONG feien el possible per a fer coses amb mi fora de la feina, però sovint sentia que aquelles cites eren un poc forçades. No volia robar-los temps d’estar amb les seves famílies. Agraïa que volguessin fer-me la vida fàcil i agradable, però els feia entendre que això no depenia d’ells. Sovint, als bars era l’única dona, perquè les dones tampoc no anaven a aquest tipus de llocs. Estava cansava de compartir la mateixa barra amb els mateixos homes de sempre. Allò que duia pitjor eren les nits en què el llum partia i no tornava en tot el vespre per algun motiu. Aquells eren els vespres més eterns. -- Fragment del relat "Contrapunts", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Senegal, mon amour"

"Senegal, mon amour" (fragment): L’autocar, per sort, no anava a gran velocitat. Sentia una mica de vertigen cada vegada que dirigia la meva mirada cap a baix: podia veure perfectament l’asfalt de la carretera; les fustes de l’empostissat estaven trencades. El mal estat del vehicle ni de bon tros era una circumstància que impedís que dins d’aquells deu metres de ¨ndiaga-ndiaye¨ viatjassin no menys d’una trentena de persones. Enllaunats com sardines en escabetx: així estàvem els passatgers, alguns dels quals teníem la sort de viatjar asseguts sobre uns seients incomodíssims i minúsculs, que no estaven pensats per a les persones amb obesitat. Els més atrevits (o, més aviat, els que no tenien cap altra opció) es passaven el viatge penjats de la porta del darrere; allà fora feien una festa. Sobre el sostre del ¨ndiaga-ndiaye¨ hi havia un qui-sap-lo de passatgers més. Qualsevol racó d’aquell autocar era aprofitat per a transportar persones, animals o la fruita acabada de collir que seria venuda en el mercat. No caldria dir que en Senegal hi ha pocs cotxes privats; el transport públic... -- Fragment del relat "Senegal, mon amour", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Sempre cerques històries guapes"

"Sempre cerques històries guapes" (fragment): Fa cinc mesos que vares programar aquest viatge amb en Frederic i des de llavors ha plogut molt. Ara ja no sou parella i les oronelles no vénen al balcó de ca teva a saludar-te als matins. Quan ell et va dir que a pesar de la ruptura volia fer aquest viatge amb tu, vares pensar que era una bogeria. Però t’agraden els reptes estúpids i has decidit anar de viatge amb ell passi el que passi. En el fons, però, et fa molta peresa tornar a veure’l, però el teu orgull et diu que aguantis. De petita eres igual que ara. Eres d’aquelles alumnes que mai no es perdien els assajos de la coral, tot i que el professor de cant et deia que era millor que no anassis als concerts perquè estaves canviant la veu. El mateix et passava amb el bàsquet. L’entrenador et deixava jugar pocs partits perquè deia que tenies un mal joc. La teva mare definia aquestes dosis elevades de masoquisme així: «És admirable la força de voluntat que té la meva filla.» -- Fragment del relat "Sempre cerques històries guapes", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"La mosquitera"

"La mosquitera" (fragment): Era nova, la mosquitera aquella, completament blanca. Feia dos dies que l’havia estrenada. La vella l’havia donat als veïns. Na Sebastiana intentava inculcar a la gent del poble que emprassin mosquiteres per a dormir i evitar, així, malalties com la malària. Els veïns, però, no li feien massa cas. No entenien que, cada dos mesos, na Sebastiana canviàs la mosquitera i els regalàs la vella. Ells ho consideraven un objecte nou però de poca utilitat. A ella, en canvi, li agradava dormir amb la mosquitera nova i, sobretot, que no tengués cap forat. La cabòria per les mosquiteres era tan gran que finsitot s’enduia la seva si havia de dormir fora de ca seva. El vespre era l’únic moment en què permetia que les pors sortissin i aflorassin sense control per l’habitació. Quan feia fosca deixava que la por brollàs per les parets. La mosquitera la protegia d’aquella muntanya d’obscuritat; era un element que li proporcionava tranquil·litat i seguretat. La protegia de l’exterior. -- Fragment del relat "La mosquitera", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Karibu"

"Karibu" (fragment): D’alguna manera aquesta ciutat no t’és estranya. És com si, des de fa molts anys, una part de Dar la duguessis a dins teu sense haver-la trepitjada abans. En Jordi t’havia parlat tantes vegades del seu caos i de la seva màgia... que pareixia que formava part de tu. Els teus ulls curiosos i àvids de viure coses noves tenen ara al teu davant Dar es Salaam. Estàs astorada perquè et sembla una ciutat molt més bruta i desordena d’allò que has pogut veure a les darreres fotografies que t’ha passat per correu electrònic en Jordi. El que tampoc no t’han mostrat les fotografies d’en Jordi és el seu trull. Tens la impressió que aquesta ciutat mai no dorm. En Jordi t’ha dit que, malgrat el caos que regna pels carrers, Dar és una ciutat manejable per a tu. Penses que és una afirmació massa agosarada, car mai abans no has estat a l’Àfrica. -- Fragment del relat "Karibu", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Un camí difícil"

"Un camí difícil" (fragment): Els documents oficials diuen que n’Abdoulaye va néixer el dia 9 de setembre de 1986. Ningú, però, no ho sap del cert. Pel que fa a ell, això tant li fa. Al Senegal els nins neixen i ja està. El que sí que sap del cert n’Abdoulaye és que va néixer a Cayar, un poble de pescadors, de platges quilomètriques banyades per l’Atlàntic. -- Fragment del relat "Un camí difícil", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Entre “Suzanne” i els ansiolítics"

"Entre “Suzanne” i els ansiolítics" (fragment): És una de les seves cançons preferides i una de les primeres que va sentir quan era petita. Durant l’hivern del 89 “Suzanne” sonava cada diumenge a l’apartament de la Calatrava. En aquella època, en Miquel sempre duia barba de dos dies i es passava el dia mastegant regalèssia o coses semblants per a dissimular l’olor de tabac. El pare de na Margalida escoltava “Suzanne” mentre fumava un cigarro des del balcó on veia el mar i contava històries en veu alta de quan era jove. Això va ser l’any en què la mare de na Margalida va fer les maletes i li va dir al seu marit que no el volia tornar a veure. En Miquel, que no sabia fer ni dos ous ferrats, sobrevivia gràcies a les classes de cuina improvisades que na Margalida li feia quan acabava els deures de francès. Aquest era un dels desavantatges de ser la gran de tres germans. -- Fragment del relat "Entre “Suzanne” i els ansiolítics", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Un desert al cor"

"Un desert al cor" (fragment): Aquell any, però, vivia una tardor diferent, no gaire plàcida, ans en veritat una vertadera muntanya russa: tenia molts fronts oberts. El projecte aquell de riscos mediambientals que estava desenvolupant em portava a situacions que em feien dubtar de la professionalitat del meu cap. El pitjor, però, era que sabia que, abans de finals de mes, tendria problemes amb en Toni, perquè l’informe sobre garanties que em reclamava era una autèntica presa de pèl. D’altra banda, aquella era la meva primera tardor amb n’Abdu, i el que havien de ser uns mesos romàntics veient pel·lícules a la filmoteca i anant a fer senderisme, s’havien convertit en una espècie d’absurditat des que no volia sortir de ca seva. Era cert que podia treballar sense sortir i que al seu pis tenia una petita sala de màquines on podia exercitar els seus músculs joves. I era cert també que tenia una biblioteca immensa, que podia estar connectat amb el món a través d’Internet; però des que no sortia a fora presentava un aspecte pàl·lid i trist. Des de feia unes setmanes, una mena d’estrany estat depressiu se’l menjava de viu en viu. ¿Malenconia? ¿Astènia tardorenca? ¿Una explosiva barreja de tot plegat? ¿O hi havia alguna cosa més? Em sentia incapaç d’entendre què estava passant exactament, i què havia de fer jo per a, almanco, no empitjorar la situació. -- Fragment del relat "Un desert al cor", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Ja t’havia dit que estic fet un vell"

"Ja t’havia dit que estic fet un vell" (fragment): Quant a mi, m’agrada tractar amb els transvestits. Sempre he pensat que són uns transgressors del pensament. Els caps de setmana, el meu bar es converteix en el seu ¨after¨. Em va bé aquesta clientela perquè deixen un bon calaix. Les meves clientes preferides són les prostitutes. M’agrada tractar amb elles perquè són les úniques que no em jutgen i són divertides. El més important de tot: sempre m’escolten. Rachel és amb qui em duc millor. D’uns quaranta anys, fornida i de bon tracte. La conec a la perfecció. Ja sé quins son els seus punts febles. He d’anar amb compte amb ella perquè hi ha dies en què va ennigulada per una galàxia d’ansiolítics i xerra per les parets. Quan parla, tanc la boca i escolt el que diu. Mai no l’he jutjada. M’agraden les arrugues que li surten de les galtes quan riu; pareixen dues autovies enmig d’un camp de cereals daurat pel sol. M’agrada la seva rialla que deixa al descobert les dents de davant. No fa molt va tenir una mala experiència amb un client i ara va esportellada. Na Rachel té el pèl llarg i tenyit d’un ros canari que canta. Li agrada dur recollida la seva llarga cabellera amb una pinça de la Pantera Rosa. Sempre vesteix amb pantalons negres estrets de la talla 36. En realitat, la seva és la 40, però li agrada anar cenyida. Es passa hores en el carrer, dempeus, esperant clients. -- Fragment del relat "Ja t’havia dit que estic fet un vell", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Suflé contra el terror"

"Suflé contra el terror" (fragment): ...aquell dimecres no vaig haver de pregar a en François per a que vengués a dinar. Va entrar tot d’una i sense mirar-me es va asseure a la taula. Tenia la mirada perduda en el seu mòbil. Ell també estava seguint l’atemptat i estava tan astorat com jo. -- Fragment del relat "Suflé contra el terror", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Paraules enverinades"

"Paraules enverinades" (fragment): Va començar a sonar un telèfon mòbil. El so procedia dels pantalons de n’Enric. Es va ficar la mà dins la butxaca i es va treure l’aparell. Va mirar la pantalla per a veure qui li telefonava. Va donar mitja volta i va partir de la cuina. «¡Covard! –vaig cridar–. ¿Ara te’n vas?» - «¡Ssshhh!», em va fer callar n’Enric i es va enfilar escales amunt. No sabia amb qui parlava, però ho feia amb un to de veu molt baix. S’amagava de mi i vaig sospitar; no era la primera vegada que ho feia, això d’amagar-se per a parlar per telèfon. -- Fragment del relat "Paraules enverinades", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Per ventura serà demà"

"Per ventura serà demà" (fragment): Quan eres adolescent, els records d’aquella època eren constants i les imatges de la teva mare i els seus amants t’acompanyaven a qualsevol moment del dia: a l’hora del dinar, quan prenies una sopa calenta, o a les nits, quan arribaves de la universitat i t’escalfaves la pasta que t’havia sobrat del dia anterior. Ara, aquells records et disgusten i et fan sentir trista perquè sents com si en James fos un d’aquells amants i tu la teva mare, aquella dona desesperada que mai no va aconseguir sortir del forat. -- Fragment del relat "Per ventura serà demà", que dóna títol al recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Neurosi"

"Neurosi" (fragment): La nit anterior ha dormit poc i avui té poques ganes de treballar. Fa una setmana, dos dies i quatre hores que no veu na Laura. La imatge d’aquella dona dolça i de corbes suaus continua perseguint-lo. La dolçor i tendresa de la seva cara és un càstig per a ell, un turment. Per les nits, quan tanca els ulls, la primera imatge que li ve, subtil, vaporosa, és na Laura. Algunes nits té la sensació que el seu cos és a Nova York, però que el seu cap s’ha quedat a Madrid. La presència de na Laura és tan forta que finsitot, quan s’aixeca als matins, sent l’olor del seu perfum: una fragància d’atzar, clau i altres espècies exòtiques, que li accentuen encara més aquella enyorança. -- Fragment del relat "Neurosi", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"La casa"

"La casa" (fragment): Després de na Linda, en varen desfilar moltes més: na Rossy, n’Eva, na Nina, na Mary i na Martina. ¿Per què preocupar-se?, pensava na Valèria. En Borja havia tengut més amants que dits a les mans, però mai no l’havia deixada per cap d’elles. El subconscient, però, anava per altres camins i no la deixava descansar. Els viatges imprevists, que en Borja deia que eren imposats per l’empresa, i les nits, segons ell, de feina inacabable que el retenien fins a tard en l’oficina, varen fer que na Valèria hagués de construir-se una cuirassa gruixuda per a sobreviure. Ja no tenia pell; tenia pues com els eriçons. Va passar de ser una dona dolça a ser dura i freda amb la gent. Sense adonar-se, un dia va deixar de somriure. -- Fragment del relat "La casa", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Vides quotidianes"

"Vides quotidianes" (fragment): Dilluns, 9 de març ~ 9:00 h.: Reunió de coordinació. Arribes cinc minuts tard. El teu cap et mira amb cara de peix cru. T’asseus a la cadira intentant no fer renou i et cauen els papers. Et poses vermella i treus el bloc de notes de la bossa sense mirar a ningú. T’has aixecat tard i no has tengut temps de prendre una tassa de llet amb bambú. Et mors de son. Fas intents sobrehumans per a no tancar els ulls perquè saps que la cara de peix cru t’està mirant de reüll. El cara de peix cru us explica que us ha de donar males notícies. El passat divendres va mantenir una reunió amb la directora general de cooperació (aquella dona que un dia vares conèixer i que durant la conversa va situar Palestina en l’Amèrica del Sud). La directora Lladó li ha comunicat que aquest any no hi haurà diners per al vostre projecte sobre sanitat a Burkina Faso -- Fragment del relat "Vides quotidianes", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

"Respires a fons i voles com les gavines"

"Respires a fons i voles com les gavines" (fragment): Tustes a la porta de ca teva i t’obren sense dir-te res ni mirar-te a la cara. T’asseus amb els teus companys de pis, que estan al saló mirant un partit de futbol per televisió. T’agrada el futbol, però no tant com per a seguir i conèixer a fons les diferents lligues mundials, com fan ells. Avui toca Atlètic Nacional contra Millonarios d’Amèrica Llatina, et diuen. Et quedes immòbil i sense dir res. Els teus companys no parlen entre ells; tan sols criden i beuen te amb espècies. D’aquí a poc, la majoria (els més afortunats) partiran a vendre. Les nits són el millor moment per a tu perquè és quan hi ha menys gent a casa. Quan t’aixeques pel matí, et trobes amb aquells homes cepats de color banús escampats per la sala d’estar, dormint. Tens la sort de compartir habitació amb en Bai i n’Aliou. Feis torns i avui et toca dormir a terra. -- Fragment del relat "Respires a fons i voles com les gavines", dins del recull "Per ventura serà demà", de Carme Moreno (ed. "El Toll").

Pròleg

Hi ha qui es penja de la frase «jo escric» com si fos una liana de Tarzan per a salvar-se; i, més aviat, forma part de la colla de micos filosos que saliven davant de la macedònia de premis, presentacions literàries i copes pagades. Na Carme Moreno ha agafat la màquina mentre els altres xerren i ha escrit el seu primer recull de contes per a dir-nos que no li fa por el cabdell salvatge de les paraules; que, d’on ve ella, no es brama gaire: es fa. I, d’aquesta manera, encara que totes les històries que conta es relliguin sota el títol de “Per ventura serà demà”, na Carme s’ha plantat en el present amb una carretada de personatges, de l’Àfrica o d’aquí a la cantonada, per a dibuixar-nos, com una Dorothy Parker illenca, la solitud de les parelles, el vestit incòmode de la rutina que no poden desfer ni els ansiolítics, i les trucades de mitjanit que han perdut l’interlocutor. En alguns moments, l’escriptora deixarà que ens confiem en l’exotisme d’un llogaret africà fora de les rutes turístiques, en un bon dinar o en una carícia d’aquelles que salven un món. Però, tard o d’hora, sempre, se sent l’aire feréstec de la trencadissa, com el cant d’un moixó ferit. Una trucada, un cop de porta, una visita ho desballesta tot. L’equilibri no en sap, d’explicar històries. ~ Empro la frase del títol d’aquest recull, que al mateix temps és el d’un dels relats inclosos: “Per ventura serà demà” que una mosquitera, nova de trinca, aconsegueixi protegir-nos de la picada de la por. Escriure és una manera de fer-la fora. ~ Montse Virgili, març de 2016.